Els mateixos que fa pocs anys ens anunciaven eufòrics davant dels micròfons allò de “mans netes” a la Generalitat, amb l’amenaça implícita a la resta de la classe política de la fi dels xanxullos amb els que s’autoobsequien permanentment, sembla que ja comparteixen amb els col·legues de feina la coneguda afirmació: La famiglia è la cosa più importante (i els amics i coneguts i saludats…caldria afegir-hi)
Vist tot el que al llarg del temps hem tingut l’oportunitat de veure, ja no sorprèn aquesta voluntat de fer una convenient redistribució dels beneficis de la seva (temporal) condició entre els afins. El que a mi no deixa d’al·lucinar-me és que allò que quan no són al poder condemnim com un fet reprovable i objecte de denuncia pública, de cop hi volta es converteixi no només en normal sinó –i això és el que trobo més greu- que ho considerin com absolutament legítim. Perquè quan algú fa una cosa que entén que no és correcte tracta d’ocultar-la o, al ser descobert, intenta reparar les conseqüències i evita tornar-ho a fer. Però aquest, òbviament, no és el cas. Perquè ni se n’avergonyeixen, ni es fan enrere, ni tan sols tracten de dissimular-ho. Simplement, com va dir el mateix vice-president en una entrevista poc després del “mans netes” i arran del seu primer nomenament familiar conegut, qui millor que un germà (o amic o conegut o saludat, afegeixo jo) per a un càrrec de confiança?. O sigui, que ni examen de conciencia, ni acto de contricción, ni propósito de emmienda. I és clar, així no pot haver-hi perdón de los pecados… Sí, vice-president…
