Si, ministre

La cançó de l’enfadòs

Holden Caulfield — Fri, 30 Jul 2010 15:36:39 +0000

Com els brots d’una malaltia crònica de la que no pots curar-te i que t’has de conformar amb patir, periòdicament resorgeix la pressió político-mediàtica que ha de portar-nos al que (polítics i peridoistes) en diuen “copagament” sanitari. Exactament des de l’Informe Abril de 1991, avança sense presa però sense pausa l’estratègia per aconseguir modificar el model econòmic del sistema públic de salut, seguint gairebé consignes de manual. Primer, s’ha de fer agafar por. Per això cal afirmar repetidament, sempre i a tot arreu on hi hagi un microfon, que el sistema actual no aguantarà, que anem a la ruïna total i que de seguir així d’aquí a quatre dies estem tots com a Haiti… tot i que sembla que tot i que seguim igual la ruina no acaba d’arribar mai, i sempre queda emplaçada per a més endavant. Segon, cal assenyalar els culpables. Aquest moviment és clau, ja que s’han de triar aquells que permetin justificar les mesures que es vulguin imposar. En el cas de la despesa en medicaments, és públic i notori: la indústria farmacéutica, que comercialitza uns medicaments molt cars que sovint aporten poca cosa als ja disponibles. Per tant, cal reduir el seu escandalós marge de benefici. Ni una paraula de la responsabilitat que tenen qui autoritza la comercialització d’un medicament i li posa el preu que després ella mateixa haurà de pagar (l’administració) ni qui tria quin és el medicament que has de prendre entre tots els similars (el metge). No va amb ells. Pel que fa a la dificultat per a mantenir un nivell d’assistència sanitària de qualitat per a tothom, la culpa és dels ciutadans, que repetidament i de forma compulsiva fan un ús abusiu i desmesurat del sistema. Per tant, cal establir mesures per a evitar aquest malbaratament de recursos. I la fonamental és acabar amb aquest mal costum d’obtenir assistència sanitària per la geta, com si fos la “barra lliure” d’un casament fent pagar per a tenir-hi accès. L’efecte, diuen, serà doble: per una banda el ciutadà percebrà el que costa el sistema i per altra dissuadirà els abusons que segur que s’ho pensaran dues vegades si han de passar primer per caixa. Però clar, dir als ciutadans que han de pagar per accedir a un sistema de salut “públic” fa una mica de repel.lús fins i tot a la dreta més lliberal, així que s’inventen el terme de “copagament”, que vol dir que tu pagués una petita part mentre l’estat paga tota la resta. Qui podria estar contra un sistema que sembla tan raonable? Llàstima que el “concepte” no es correspongui a la realitat. El ciutadà paga per l’assistència que reb ell i paga també per l’assistència que reben els altres. I no només paga, sinó que ho fa de la forma més socialment solidària que fins el moment s’ha dissenyat: a través dels impostos en funció del seu nivell de renda (i aquí sí que hi ha un gran camp de millora …! ). I aquest petit detall no és menor, ja que fer com si no existís és precisament el que “legitima” el discurs de la barra lliure… O sigui que de “co”pagament en el sentit de pagar entre dos, res de res. La realitat és que el que proposen és que paguem dues vegades: una a la nòmina, en general i a fons perdut, i l’altra al passar pel taulell quan vagis a la sanitat pública.

Dels polítics i dels gestors sanitaris no és sorprenent aquesta actitud. És la vella estratègia de “l’enemic exterior”, la indústria i els abusons, en els que gairebé ningú es reconeix i que els allibera a ells de tota responsabilitat sobre les terribles ineficiències que qualsevol ciutadà que vagi a l’ambulatori o a l’hospital percep. En cap cas la seva incapacitat. Fins aquí normal. Però no deixa de sorprendre’m que la idea de l’abús com a element que posa en crisi el model públic hagi quallat entre els ciutadans. Curiosament, però, en el meu cercle de coneguts i tant enllà com he arribat a preguntar, tot i que n’hi ha qui afirmen que “s’abusa” de la sanitat pública resulta que ningú té la percepció que quan ell va al metge estigui fent un “us abusiu” del sistema. Sempre hi va perquè “ho necessita”. I al final resulta que els “abusons” són els avis que van cada dia a l’ambulatori (els altres, clar, no els seus), o els immigrants (que resulta que utilitzen menys recursos sanitaris que els indígenes) o qualsevol ent imprecisable. Així que he arribat a la conclusió que aquests desaprensius deuen ser una mena de fantasmes espectrals, dels que fan maleses a tort i a dret però que ningú ha vist mai… tret dels metges, clar, però com que sentint-los parlar un té la impressió que per a molts d’ells els pacients venen a ser la part desagradable de la professió, millor no teni’ls-hi en compte.

Els ciutadans paguem per la Sanitat Pública. No és un regal que ens ofereix “gratis” l’Estat. Per molt que es repeteixi lo dels abusos, la barra lliure i la necessitat de “copagament”, la realitat és la que és: som els ciutadans els que ja financem la sanitat pública. Un espera dels polítics la suficient alçada intel.lectual per a no utilitzar termes que no es corresponen als fets. I el lideratge necessari per a establir amb claretat allò que són els principis irrenunciables d’una societat que es vol socialment justa i econòmicament solidària. No, conseller. No és copagament. És simplement pagar dues vegades pel mateix.

De diners i solidaritats

Holden Caulfield — Mon, 03 Aug 2009 10:12:39 +0000

Em cansa. Potser no hauria de ser així. Potser hauria d’estar preocupat per això del finançament. Per si els diners públics es gestionaran majoritàriament des de Madrid o des de Barcelona. Per si qui decidirà què se’n fan dels diners amb que contribuïm al manteniment de la cosa pública parlarà castellà o català, seurà al palcu del Camp Nou o del Bernabeu. Però ho sento, em cansa. Perquè tot i que segur que deu ser important, haig de reconèixer que a mi em preocupa més com es gestionen que on es gestionen. I donat que l’evidència empírica s’entesta en demostrar-nos una vegada i una altra que en això de la cosa pública som tirant a igualets als veïns de ponent (La famiglia è la cosa piu importante, Qüestió de proporcions, Amb nocturnitat i traïdora…), i com que no hi ha res que ens indueixi a pensar que pel sol fet de “ser catalans” ho faran millor que els que “no ho són”, la preocupació del “com” guanya per golejada a la del “on”. I no ajuda anar sentint en boca d’uns i altres això de “la solidaritat” de Catalunya/els catalans, en aquesta mena de debat sobre si és(som) molt/poc solidària amb la resta (que si una solidaritat del 18%, que si insolidaritat consagrada, bla, bla, bla…). Llavors ja desconnecto del tot. Perquè potser estaria bé que algú expliqués als que reiteradament proclamen aquest tipus de missatges (tant en un sentit com en un altre), que la solidaritat és un exercici de llibertat. Així de simple. Per a que algú (persona, govern, col•lectivitat…) sigui “solidari” ha d’exercir aquest acte de forma lliure, volguda i conscient. La resta… doncs són impostos, que com el seu nom indica venen “imposats” per algú altre, sovint amb poder coercitiu suficient per a impedir qualsevol intent d’ eludir-los. Dir-ne d’això solidaritat no és només una mostra de la perversió amb que utilitzen el llenguatge, sinó un espatarrant acte de manipulació política . Perquè fins on jo conec la recaptació econòmica que els estats apliquen sobre la major part de les activitats dels seus ciutadans no és un fet que el ciutadà esculli lliurement. Pel que el terme, simplement, no aplica. Així que conseller, ni som solidaris… ni ho deixem de ser. Per higiene intel•lectual, seria convenient buscar-se un altre terme.

Amb nocturnitat i traïdoria

Holden Caulfield — Fri, 17 Jul 2009 09:44:01 +0000

Resulta que al Parlament de Catalunya han aprovat la Llei d’Educació de Catalunya (per què la redundància?). Durant els darrers mesos, a mesura que anaven filtrant el seu contingut, hem pogut percebre que hi havia un intens debat al seu voltant, debat del que a l’escola n’hem viscut directament algunes de les conseqüències (a la pública, vull dir; ja sabeu que els negocis privats centren ara mateix la seva atenció en fer front a la crisi econòmica). L’asunto semblava agafar un camí difícil per a una “llei” que havia de ser “de país”. Mestres mobilitzats, mares (i fins i tot alguns pares) emprenyats, partits que feien el ronso… I, ves per on, els mai prou reconeguts polítics catalans han trobat la fórmula per a resoldre el malestar que l’aprovació definitiva de la llei hauria pogut generar. I sobretot de les seves conseqüències immediates, que al cap i a la fi és el que a qualsevol polític com cal interessa. I ho han fet a lo gran i sense amagar-se’n. L’han aprovat, han fet les rodes de premsa, han emès els corresponents comunicats i s’han fet les fotos l’últim dia del mes de juny… just quan tenen tot l’ensenyament públic fora de les aules, els pares desesperats intentant col•locar els nens i nenes en les activitats lúdico-recreatives que puguin trobar (i pagar), i tothom esperant ja les vacances. D’aquesta manera s’han assegurat el tipus d’impacte que volien: sortir als diaris i a les teles i centrar el debat en si els que manen han votat junts o no. I… qui dia passa any empeny, que al setembre tothom estarà molt estressat amb l’inici de curs i ja veurem el que fem… Tot i que no és una estratègia especialment innovadora, no deixa mai de sorprendre’m pel que significa. Per a què perdre el temps discutint i pactant amb mestres i pares una cosa que ja han decidit i pactat els “legítims representants de la ciutadania”? Ells són els dipositaris de la “voluntat popular” i com a tals tenen el dret i el deure de decidir quin és “el bé comú”. Només faltaria! I si no hi estem d’acord, en la definició que en facin, ja sabem: cada 4 anys a votar a qualsevol partit polític… que de forma invariable tindrà en el seu programa electoral “millorar la qualitat de l’ensenyament”, sigui el que sigui el que això vulgui dir!!! Fa temps que tenim mostres que els polítics de tots els colors tenen dificultats per a entendre que el vot no és un xec en blanc que els autoritza a fer el que els sembli, sense tenir en compte a ningú més que ells mateixos, i que en tot cas ja ho trobarem d’aquí 4 anys. Però em sembla magnífica la categoria que (un cop més) mostra aquesta classe política que ens governa i que sembla disposada a superar-se permanentment en el camí de l’excel•lència. Sí, conseller!!

La sensació de l’estiu.

Pseudònim1 — Thu, 16 Jul 2009 22:38:08 +0000

Tinc la sensació que el nou model millora el que hi havia.

Tinc la sensació que no està tot dit.

Tinc la sensació que no hi és tot el que hi havia d’estar.

Tinc la sensació que fa temps que estava dat i beneit.

Tinc la sensació que m’aixequen la camisa.

Tinc la sensació que rebrem per totes bandes.

Tinc la sensació que tard o d’hora hi tornarem.

Tinc la sensació que aquesta pel·lícula ja l’he vist.

Buff…

Qüestió de proporcions

Holden Caulfield — Thu, 19 Mar 2009 11:12:22 +0000

Un corrillu de 5 individus convenientment seleccionats, adequadament entrenats i perfectament equipats amb casc, porra, escut, armilla i d’altres elements protectors estomacant un parell de persones amb mocadors i pancarta arrupides al terra de la Gran Via és per als responsables polítics de l’assunto una actuació policial “correcta y proporcionada”. Sempre hem sabut que això de les proporcions depèn de a quina banda estiguis. Però mirem-ho en positiu: l’evidència d’uns fets que es repeteixen una vegada i una altra ens allibera finalment d’aquella idea mítica que alguns (jo entre ells, ho reconec) vam tenir en algun moment. Ja sabeu, la de creure que els “nostres” policies no agredirien, maltractarien ni humiliarien. Que el cos de policia autonòmica seria intel·ligent i culte i estaria preparat per a resoldre conflictes i situacions de tensió sense usar la violència indiscriminada. Que no hi hauria marge d’impunitat i els abusos es pagarien. I amb ingenuitat creiem que tot això aniria així només perquè els agents “serien catalans” i el cos estaria creat i dirigit per “polítics catalans”. I tothom sap i està universalment reconegut que els catalans (ciutadans, policies i polítics) som d’una fusta diferent a la dels (ciutadans, policies i polítics) espanyols. Que on allà abunda la mala educació, la intolerància i la ignorància, aquí regna el respecte, la tolerància i la cultura. Així que res millor que una mica de xarop de bastó per a entendre les coses en la seva correcta dimensió. A veure si finalment se’ns abaixen els fums, se’ns passa aquest complex de superioritat moral i afrontem d’una vegada la realitat… I la realitat és que la policia és el que és, el mitjà pel qual els poders de l’estat exerceixen el monopoli de la violència. I que per definició l’exercici de la violència mai serà educat, respectuós i dialogant, ni que sigui “en català”. I, sobretot, que som absolutament igual que els nostres veïns de ponent (una obvietat, per altra banda). Haurem d’acceptar-ho i encaixar la dosi de desil.lusió i decepció que aquesta igualtat comporta. Una adequada anàlisi de la realitat és el pas necessari per a començar a canviar les coses.

Més enllà d’aquesta constatació, manifesto l’admiració que em generen uns estudiants que no es deixen intimidar per la violència (“legal”, segur) que l’estat llança sobre ells. I que pensen seguir lluitant pel model d’universitat que volen. Perquè, a diferència del que Manuel Castells afirmava en la seva reflexió sobre les universitats, jo sóc dels que penso que han de participar activament en la presa de decisons. Els estudiants formen part de la Universitat. Són la Universitat. Aquest model de Despotisme il.lustrat del “Tot per als estudiants però sense els estudiants” que vol imposar-se ara és no només profundament injust, sinó socialment perillòs. Perquè com a societat, no podem deixar que aquesta institució la dirigeixi una él.lit. Si els estudiants tenen edat per anar a la presó i tenen edat per participar en la elecció del govern del país, per què no haurien de tenir dret a participar en l’elecció de qui governarà la institució de la que forman part i de la que en depén bona part del seu futur? Quan els polítics, que són els bons (=dialogants, tolerants, oberts…), actúen com els dolents (=radicals, violents, intolerants…) ha arribat l’hora de començar a canviar-los.

Què? no hi ha prou “chicha”?

xurxill — Tue, 04 Nov 2008 17:47:51 +0000

L’excel.lentíssim president del parlament, sir Ernest Benach, s’ha tunejat el cotxe oficial… el vice president del govern viatja on i quan vol… l’altre dia els partits fan un balanç surrealista de l’acció de govern… el Buenafuente entrevista el pres.Pujol,… els diputats són enxampats al ple del parlament navegant pel Facebook,… mentre la crisi fa estralls a les empreses i ningú prèn mesures… això sí, el país ha omplert els xàrters cap a USA per seguir la victòria de l’Obama, un tiu que aquí seria de dretes, i ens deixem emportar pel debat de les eleccions americanes amb aquella alegria d’ignorant i així ja no cal parlar dels problemes domèstics… i és clar, el Barça ja guanya, així que ja podem seguir fumant l’opi blau-grana i oblidar-nos de la crua realitat!!

La famiglia è la cosa più importante

Holden Caulfield — Fri, 01 Aug 2008 09:04:43 +0000

Els mateixos que fa pocs anys ens anunciaven eufòrics davant dels micròfons allò de “mans netes” a la Generalitat, amb l’amenaça implícita a la resta de la classe política de la fi dels xanxullos amb els que s’autoobsequien permanentment, sembla que ja comparteixen amb els col·legues de feina la coneguda afirmació: La famiglia è la cosa più importante (i els amics i coneguts i saludats…caldria afegir-hi)

Vist tot el que al llarg del temps hem tingut l’oportunitat de veure, ja no sorprèn aquesta voluntat de fer una convenient redistribució dels beneficis de la seva (temporal) condició entre els afins. El que a mi no deixa d’al·lucinar-me és que allò que quan no són al poder condemnim com un fet reprovable i objecte de denuncia pública, de cop hi volta es converteixi no només en normal sinó –i això és el que trobo més greu- que ho considerin com absolutament legítim. Perquè quan algú fa una cosa que entén que no és correcte tracta d’ocultar-la o, al ser descobert, intenta reparar les conseqüències i evita tornar-ho a fer. Però aquest, òbviament, no és el cas. Perquè ni se n’avergonyeixen, ni es fan enrere, ni tan sols tracten de dissimular-ho. Simplement, com va dir el mateix vice-president en una entrevista poc després del “mans netes” i arran del seu primer nomenament familiar conegut, qui millor que un germà (o amic o conegut o saludat, afegeixo jo) per a un càrrec de confiança?. O sigui, que ni examen de conciencia, ni acto de contricción, ni propósito de emmienda. I és clar, així no pot haver-hi perdón de los pecados… Sí, vice-president…

Que no m’estimin tant!

Holden Caulfield — Wed, 23 Jul 2008 08:45:37 +0000

Carai! “Esperit del 20 de juliol”, “Un abans i un després”… Llegint la notícia m’he quedat de pasta de moniato. Hauré de començar a prestar atenció a aquests festivals, no sigui que a més d’escenificar amb tota la parafernàlia habitual la lleialtat inquebrantable al “projecte” (així, en general) i la unitat de destí en l’universal (del partit que toqui), hi passin coses que afectin els mortals. M’hauré d’esforçar, és clar, ja que estic diagnosticat d’incapacitat genètica per a que aquests discursos em provoquin cap reacció ni endocrina ni exocrina: em semblen estrictament adreçats al consum intern (respondre possibles suspicàcies) i dels mitjans de comunicació (aconseguir-hi un espai). Perquè… què significa lo de “Te queremos [...] pero queremos más a Cataluña y a los catalanes”? o “Quien bien te quiere te hará sufrir”? A mi, quan sento aquestes declaracions d’amor, m’agafen ganes de sortir corrents: millor que no m’estimin tant!!!. D’aixonses…Sí, president.

PD: M’ha entrat un dubte en el que potser podeu ajudar-me… Exactament, què vol dir “Fer de president”?

El President ha fet de President

Pseudònim1 — Mon, 21 Jul 2008 21:17:22 +0000

Ja hi ha respectats columnistes que arrel del discurs d’en Montilla ahir al XIè Congrès del PSC diuen que ha nascut l’esperit del 20 de Juliol, que hi haurà un abans i un després. ja ho veurem. El que si puc dir és que escoltant els fragments a la ràdio del cotxe aquest matí he pensat que, per fi, el president ha fet de President.

P.S.: davant els rumors que dèien que als actes de l’Ajuntament de Barcelona es serveix champagne francès en comptes de cava català, les meves fonts em comenten que l’Ajuntament sempre ofereix cava català i que, segurament, l’origen d’aquesta confusió es deu a un acte que es va dur a terme en el marc de la fira Bread and Butter. Un dels patrocinadors era una el·laborador de champagne que va regalar la beguda per la cel·lebració de l’acte.