Un corrillu de 5 individus convenientment seleccionats, adequadament entrenats i perfectament equipats amb casc, porra, escut, armilla i d’altres elements protectors estomacant un parell de persones amb mocadors i pancarta arrupides al terra de la Gran Via és per als responsables polítics de l’assunto una actuació policial “correcta y proporcionada”. Sempre hem sabut que això de les proporcions depèn de a quina banda estiguis. Però mirem-ho en positiu: l’evidència d’uns fets que es repeteixen una vegada i una altra ens allibera finalment d’aquella idea mítica que alguns (jo entre ells, ho reconec) vam tenir en algun moment. Ja sabeu, la de creure que els “nostres” policies no agredirien, maltractarien ni humiliarien. Que el cos de policia autonòmica seria intel·ligent i culte i estaria preparat per a resoldre conflictes i situacions de tensió sense usar la violència indiscriminada. Que no hi hauria marge d’impunitat i els abusos es pagarien. I amb ingenuitat creiem que tot això aniria així només perquè els agents “serien catalans” i el cos estaria creat i dirigit per “polítics catalans”. I tothom sap i està universalment reconegut que els catalans (ciutadans, policies i polítics) som d’una fusta diferent a la dels (ciutadans, policies i polítics) espanyols. Que on allà abunda la mala educació, la intolerància i la ignorància, aquí regna el respecte, la tolerància i la cultura. Així que res millor que una mica de xarop de bastó per a entendre les coses en la seva correcta dimensió. A veure si finalment se’ns abaixen els fums, se’ns passa aquest complex de superioritat moral i afrontem d’una vegada la realitat… I la realitat és que la policia és el que és, el mitjà pel qual els poders de l’estat exerceixen el monopoli de la violència. I que per definició l’exercici de la violència mai serà educat, respectuós i dialogant, ni que sigui “en català”. I, sobretot, que som absolutament igual que els nostres veïns de ponent (una obvietat, per altra banda). Haurem d’acceptar-ho i encaixar la dosi de desil.lusió i decepció que aquesta igualtat comporta. Una adequada anàlisi de la realitat és el pas necessari per a començar a canviar les coses.
Més enllà d’aquesta constatació, manifesto l’admiració que em generen uns estudiants que no es deixen intimidar per la violència (“legal”, segur) que l’estat llança sobre ells. I que pensen seguir lluitant pel model d’universitat que volen. Perquè, a diferència del que Manuel Castells afirmava en la seva reflexió sobre les universitats, jo sóc dels que penso que han de participar activament en la presa de decisons. Els estudiants formen part de la Universitat. Són la Universitat. Aquest model de Despotisme il.lustrat del “Tot per als estudiants però sense els estudiants” que vol imposar-se ara és no només profundament injust, sinó socialment perillòs. Perquè com a societat, no podem deixar que aquesta institució la dirigeixi una él.lit. Si els estudiants tenen edat per anar a la presó i tenen edat per participar en la elecció del govern del país, per què no haurien de tenir dret a participar en l’elecció de qui governarà la institució de la que forman part i de la que en depén bona part del seu futur? Quan els polítics, que són els bons (=dialogants, tolerants, oberts…), actúen com els dolents (=radicals, violents, intolerants…) ha arribat l’hora de començar a canviar-los.
