De diners i solidaritats

Em cansa. Potser no hauria de ser així. Potser hauria d’estar preocupat per això del finançament. Per si els diners públics es gestionaran majoritàriament des de Madrid o des de Barcelona. Per si qui decidirà què se’n fan dels diners amb que contribuïm al manteniment de la cosa pública parlarà castellà o català, seurà al palcu del Camp Nou o del Bernabeu. Però ho sento, em cansa. Perquè tot i que segur que deu ser important, haig de reconèixer que a mi em preocupa més com es gestionen que on es gestionen. I donat que l’evidència empírica s’entesta en demostrar-nos una vegada i una altra que en això de la cosa pública som tirant a igualets als veïns de ponent (La famiglia è la cosa piu importante, Qüestió de proporcions, Amb nocturnitat i traïdora…), i com que no hi ha res que ens indueixi a pensar que pel sol fet de “ser catalans” ho faran millor que els que “no ho són”, la preocupació del “com” guanya per golejada a la del “on”. I no ajuda anar sentint en boca d’uns i altres això de “la solidaritat” de Catalunya/els catalans, en aquesta mena de debat sobre si és(som) molt/poc solidària amb la resta (que si una solidaritat del 18%, que si insolidaritat consagrada, bla, bla, bla…). Llavors ja desconnecto del tot. Perquè potser estaria bé que algú expliqués als que reiteradament proclamen aquest tipus de missatges (tant en un sentit com en un altre), que la solidaritat és un exercici de llibertat. Així de simple. Per a que algú (persona, govern, col•lectivitat…) sigui “solidari” ha d’exercir aquest acte de forma lliure, volguda i conscient. La resta… doncs són impostos, que com el seu nom indica venen “imposats” per algú altre, sovint amb poder coercitiu suficient per a impedir qualsevol intent d’ eludir-los. Dir-ne d’això solidaritat no és només una mostra de la perversió amb que utilitzen el llenguatge, sinó un espatarrant acte de manipulació política . Perquè fins on jo conec la recaptació econòmica que els estats apliquen sobre la major part de les activitats dels seus ciutadans no és un fet que el ciutadà esculli lliurement. Pel que el terme, simplement, no aplica. Així que conseller, ni som solidaris… ni ho deixem de ser. Per higiene intel•lectual, seria convenient buscar-se un altre terme.

La sensació de l’estiu.

Tinc la sensació que el nou model millora el que hi havia.

Tinc la sensació que no està tot dit.

Tinc la sensació que no hi és tot el que hi havia d’estar.

Tinc la sensació que fa temps que estava dat i beneit.

Tinc la sensació que m’aixequen la camisa.

Tinc la sensació que rebrem per totes bandes.

Tinc la sensació que tard o d’hora hi tornarem.

Tinc la sensació que aquesta pel·lícula ja l’he vist.

Buff…