De diners i solidaritats

Em cansa. Potser no hauria de ser així. Potser hauria d’estar preocupat per això del finançament. Per si els diners públics es gestionaran majoritàriament des de Madrid o des de Barcelona. Per si qui decidirà què se’n fan dels diners amb que contribuïm al manteniment de la cosa pública parlarà castellà o català, seurà al palcu del Camp Nou o del Bernabeu. Però ho sento, em cansa. Perquè tot i que segur que deu ser important, haig de reconèixer que a mi em preocupa més com es gestionen que on es gestionen. I donat que l’evidència empírica s’entesta en demostrar-nos una vegada i una altra que en això de la cosa pública som tirant a igualets als veïns de ponent (La famiglia è la cosa piu importante, Qüestió de proporcions, Amb nocturnitat i traïdora…), i com que no hi ha res que ens indueixi a pensar que pel sol fet de “ser catalans” ho faran millor que els que “no ho són”, la preocupació del “com” guanya per golejada a la del “on”. I no ajuda anar sentint en boca d’uns i altres això de “la solidaritat” de Catalunya/els catalans, en aquesta mena de debat sobre si és(som) molt/poc solidària amb la resta (que si una solidaritat del 18%, que si insolidaritat consagrada, bla, bla, bla…). Llavors ja desconnecto del tot. Perquè potser estaria bé que algú expliqués als que reiteradament proclamen aquest tipus de missatges (tant en un sentit com en un altre), que la solidaritat és un exercici de llibertat. Així de simple. Per a que algú (persona, govern, col•lectivitat…) sigui “solidari” ha d’exercir aquest acte de forma lliure, volguda i conscient. La resta… doncs són impostos, que com el seu nom indica venen “imposats” per algú altre, sovint amb poder coercitiu suficient per a impedir qualsevol intent d’ eludir-los. Dir-ne d’això solidaritat no és només una mostra de la perversió amb que utilitzen el llenguatge, sinó un espatarrant acte de manipulació política . Perquè fins on jo conec la recaptació econòmica que els estats apliquen sobre la major part de les activitats dels seus ciutadans no és un fet que el ciutadà esculli lliurement. Pel que el terme, simplement, no aplica. Així que conseller, ni som solidaris… ni ho deixem de ser. Per higiene intel•lectual, seria convenient buscar-se un altre terme.

Amb nocturnitat i traïdoria

Resulta que al Parlament de Catalunya han aprovat la Llei d’Educació de Catalunya (per què la redundància?). Durant els darrers mesos, a mesura que anaven filtrant el seu contingut, hem pogut percebre que hi havia un intens debat al seu voltant, debat del que a l’escola n’hem viscut directament algunes de les conseqüències (a la pública, vull dir; ja sabeu que els negocis privats centren ara mateix la seva atenció en fer front a la crisi econòmica). L’asunto semblava agafar un camí difícil per a una “llei” que havia de ser “de país”. Mestres mobilitzats, mares (i fins i tot alguns pares) emprenyats, partits que feien el ronso… I, ves per on, els mai prou reconeguts polítics catalans han trobat la fórmula per a resoldre el malestar que l’aprovació definitiva de la llei hauria pogut generar. I sobretot de les seves conseqüències immediates, que al cap i a la fi és el que a qualsevol polític com cal interessa. I ho han fet a lo gran i sense amagar-se’n. L’han aprovat, han fet les rodes de premsa, han emès els corresponents comunicats i s’han fet les fotos l’últim dia del mes de juny… just quan tenen tot l’ensenyament públic fora de les aules, els pares desesperats intentant col•locar els nens i nenes en les activitats lúdico-recreatives que puguin trobar (i pagar), i tothom esperant ja les vacances. D’aquesta manera s’han assegurat el tipus d’impacte que volien: sortir als diaris i a les teles i centrar el debat en si els que manen han votat junts o no. I… qui dia passa any empeny, que al setembre tothom estarà molt estressat amb l’inici de curs i ja veurem el que fem… Tot i que no és una estratègia especialment innovadora, no deixa mai de sorprendre’m pel que significa.  Per a què perdre el temps discutint i pactant amb mestres i pares una cosa que ja han decidit i pactat els “legítims representants de la ciutadania”? Ells són els dipositaris de la “voluntat popular” i com a tals tenen el dret i el deure de decidir quin és “el bé comú”. Només faltaria! I si no hi estem d’acord, en la definició que en facin, ja sabem: cada 4 anys a votar a qualsevol partit polític… que de forma invariable tindrà en el seu programa electoral “millorar la qualitat de l’ensenyament”, sigui el que sigui el que això vulgui dir!!! Fa temps que tenim mostres que els polítics de tots els colors tenen dificultats per a entendre que el vot no és un xec en blanc que els autoritza a fer el que els sembli, sense tenir en compte a ningú més que ells mateixos, i que en tot cas ja ho trobarem d’aquí 4 anys. Però em sembla magnífica la categoria que (un cop més) mostra aquesta classe política que ens governa i que sembla disposada a superar-se permanentment en el camí de l’excel•lència.  Sí, conseller!!

Qüestió de proporcions

Un corrillu de 5 individus convenientment seleccionats, adequadament entrenats i perfectament equipats amb casc, porra, escut, armilla i d’altres elements protectors estomacant un parell de persones amb mocadors i pancarta arrupides al terra de la Gran Via és per als responsables polítics de l’assunto una actuació policial “correcta y proporcionada”. Sempre hem sabut que això de les proporcions depèn de a quina banda estiguis. Però mirem-ho en positiu: l’evidència d’uns fets que es repeteixen una vegada i una altra ens allibera finalment d’aquella idea mítica que alguns (jo entre ells, ho reconec) vam tenir en algun moment. Ja sabeu, la de creure que els “nostres” policies no agredirien, maltractarien ni humiliarien. Que el cos de policia autonòmica seria intel·ligent i culte i estaria preparat per a resoldre conflictes i situacions de tensió sense usar la violència indiscriminada. Que no hi hauria marge d’impunitat i els abusos es pagarien. I amb ingenuitat creiem que tot això aniria així només perquè els agents “serien catalans” i el cos estaria creat i dirigit per “polítics catalans”. I tothom sap i està universalment reconegut que els catalans (ciutadans, policies i polítics) som d’una fusta diferent a la dels (ciutadans, policies i polítics) espanyols. Que on allà abunda la mala educació, la intolerància i la ignorància, aquí regna el respecte, la tolerància i la cultura. Així que res millor que una mica de xarop de bastó per a entendre les coses en la seva correcta dimensió. A veure si finalment se’ns abaixen els fums, se’ns passa aquest complex de superioritat moral i afrontem d’una vegada la realitat… I la realitat és que la policia és el que és, el mitjà pel qual els poders de l’estat exerceixen el monopoli de la violència. I que per definició l’exercici de la violència mai serà educat, respectuós i dialogant, ni que sigui “en català”. I, sobretot, que som absolutament igual que els nostres veïns de ponent (una obvietat, per altra banda). Haurem d’acceptar-ho i encaixar la dosi de desil.lusió i decepció que aquesta igualtat comporta. Una adequada anàlisi de la realitat és el pas necessari per a començar a canviar les coses.

Més enllà d’aquesta constatació, manifesto l’admiració que em generen uns estudiants que no es deixen intimidar per la violència (“legal”, segur) que l’estat llança sobre ells. I que pensen seguir lluitant pel model d’universitat que volen. Perquè, a diferència del que Manuel Castells afirmava en la seva reflexió sobre les universitats, jo sóc dels que penso que han de participar activament en la presa de decisons. Els estudiants formen part de la Universitat. Són la Universitat. Aquest model de Despotisme il.lustrat del “Tot per als estudiants però sense els estudiants” que vol imposar-se ara és no només profundament injust, sinó socialment perillòs. Perquè com a societat, no podem deixar que aquesta institució la dirigeixi una él.lit. Si els estudiants tenen edat per anar a la presó i tenen edat per participar en la elecció del govern del país, per què no haurien de tenir dret a participar en l’elecció de qui governarà la institució de la que forman part i de la que en depén bona part del seu futur? Quan els polítics, que són els bons (=dialogants, tolerants, oberts…), actúen com els dolents (=radicals, violents, intolerants…) ha arribat l’hora de començar a canviar-los.

La famiglia è la cosa più importante

Els mateixos que fa pocs anys ens anunciaven eufòrics davant dels micròfons allò de “mans netes” a la Generalitat, amb l’amenaça implícita a la resta de la classe política de la fi dels xanxullos amb els que s’autoobsequien permanentment, sembla que ja comparteixen amb els col·legues de feina la coneguda afirmació: La famiglia è la cosa più importante (i els amics i coneguts i saludats…caldria afegir-hi)

Vist tot el que al llarg del temps hem tingut l’oportunitat de veure, ja no sorprèn aquesta voluntat de fer una convenient redistribució dels beneficis de la seva (temporal) condició entre els afins. El que a mi no deixa d’al·lucinar-me és que allò que quan no són al poder condemnim com un fet reprovable i objecte de denuncia pública, de cop hi volta es converteixi no només en normal sinó –i això és el que trobo més greu- que ho considerin com absolutament legítim. Perquè quan algú fa una cosa que entén que no és correcte tracta d’ocultar-la o, al ser descobert, intenta reparar les conseqüències i evita tornar-ho a fer. Però aquest, òbviament, no és el cas. Perquè ni se n’avergonyeixen, ni es fan enrere, ni tan sols tracten de dissimular-ho. Simplement, com va dir el mateix vice-president en una entrevista poc després del “mans netes” i arran del seu primer nomenament familiar conegut, qui millor que un germà (o amic o conegut o saludat, afegeixo jo) per a un càrrec de confiança?. O sigui, que ni examen de conciencia, ni acto de contricción, ni propósito de emmienda. I és clar, així no pot haver-hi perdón de los pecados… Sí, vice-president…