La cançó de l’enfadòs

Com els brots d’una malaltia crònica de la que no pots curar-te i que t’has de conformar amb patir, periòdicament resorgeix la pressió político-mediàtica que ha de portar-nos al que (polítics i peridoistes) en diuen “copagament” sanitari. Exactament des de l’Informe Abril de 1991, avança sense presa però sense pausa l’estratègia per aconseguir modificar el model econòmic del sistema públic de salut, seguint gairebé consignes de manual. Primer, s’ha de fer agafar por. Per això cal afirmar repetidament, sempre i a tot arreu on hi hagi un microfon, que el sistema actual no aguantarà, que anem a la ruïna total i que de seguir així d’aquí a quatre dies estem tots com a Haiti… tot i que sembla que tot i que seguim igual la ruina no acaba d’arribar mai, i sempre queda emplaçada per a més endavant. Segon, cal assenyalar els culpables. Aquest moviment és clau, ja que s’han de triar aquells que permetin justificar les mesures que es vulguin imposar. En el cas de la despesa en medicaments, és públic i notori: la indústria farmacéutica, que comercialitza uns medicaments molt cars que sovint aporten poca cosa als ja disponibles. Per tant, cal reduir el seu escandalós marge de benefici. Ni una paraula de la responsabilitat que tenen qui autoritza la comercialització d’un medicament i li posa el preu que després ella mateixa haurà de pagar (l’administració) ni qui tria quin és el medicament que has de prendre entre tots els similars (el metge). No va amb ells. Pel que fa a la dificultat per a mantenir un nivell d’assistència sanitària de qualitat per a tothom, la culpa és dels ciutadans, que repetidament i de forma compulsiva fan un ús abusiu i desmesurat del sistema. Per tant, cal establir mesures per a evitar aquest malbaratament de recursos. I la fonamental és acabar amb aquest mal costum d’obtenir assistència sanitària per la geta, com si fos la “barra lliure” d’un casament fent pagar per a tenir-hi accès. L’efecte, diuen, serà doble: per una banda el ciutadà percebrà el que costa el sistema i per altra dissuadirà els abusons que segur que s’ho pensaran dues vegades si han de passar primer per caixa. Però clar, dir als ciutadans que han de pagar per accedir a un sistema de salut “públic” fa una mica de repel.lús fins i tot a la dreta més lliberal, així que s’inventen el terme de “copagament”, que vol dir que tu pagués una petita part mentre l’estat paga tota la resta. Qui podria estar contra un sistema que sembla tan raonable? Llàstima que el “concepte” no es correspongui a la realitat. El ciutadà paga per l’assistència que reb ell i paga també per l’assistència que reben els altres. I no només paga, sinó que ho fa de la forma més socialment solidària que fins el moment s’ha dissenyat: a través dels impostos en funció del seu nivell de renda  (i aquí sí que hi ha un gran camp de millora …! ). I aquest petit detall no és menor, ja que fer com si no existís és precisament el que “legitima” el discurs de la barra lliure… O sigui que de “co”pagament en el sentit de pagar entre dos, res de res. La realitat és que el que proposen és que paguem dues vegades: una a la nòmina, en general i a fons perdut, i l’altra al passar pel taulell quan vagis a la sanitat pública.

Dels polítics i dels gestors sanitaris no és sorprenent aquesta actitud. És la vella estratègia de “l’enemic exterior”, la indústria i els abusons, en els que gairebé ningú es reconeix  i que els allibera a ells de tota responsabilitat sobre les terribles ineficiències que qualsevol ciutadà que vagi a l’ambulatori o  a l’hospital percep. En cap cas la seva incapacitat. Fins aquí normal. Però no deixa de sorprendre’m que la idea de l’abús com a element que posa en crisi el model públic hagi quallat entre els ciutadans. Curiosament, però, en el meu cercle de coneguts i tant enllà com he arribat a preguntar, tot i que n’hi ha qui afirmen que “s’abusa” de la sanitat pública resulta que ningú té la percepció que quan ell va al metge estigui fent un “us abusiu” del sistema. Sempre hi va perquè “ho necessita”. I al final resulta que els “abusons” són els avis  que van cada dia a l’ambulatori (els altres, clar, no els seus), o els immigrants (que resulta que utilitzen menys recursos sanitaris que els indígenes) o qualsevol ent imprecisable. Així que he arribat a la conclusió que aquests desaprensius deuen ser una mena de fantasmes espectrals, dels que fan maleses a tort i a dret però que ningú ha vist mai… tret dels metges, clar, però com que sentint-los parlar un té la impressió que per a molts d’ells els pacients venen a ser la part desagradable de la professió, millor no teni’ls-hi en compte.

Els ciutadans paguem per la Sanitat Pública. No és un regal que ens ofereix “gratis” l’Estat.  Per molt que es repeteixi lo dels abusos, la barra lliure i la necessitat de “copagament”, la realitat és la que és: som els ciutadans els que ja financem la sanitat pública. Un espera dels polítics la suficient alçada intel.lectual per a no utilitzar termes que no es corresponen als fets. I el lideratge necessari per a establir amb claretat allò que són els principis irrenunciables d’una societat que es vol socialment justa i econòmicament solidària. No, conseller. No és copagament. És simplement pagar dues vegades pel mateix.