Amb nocturnitat i traïdoria

Resulta que al Parlament de Catalunya han aprovat la Llei d’Educació de Catalunya (per què la redundància?). Durant els darrers mesos, a mesura que anaven filtrant el seu contingut, hem pogut percebre que hi havia un intens debat al seu voltant, debat del que a l’escola n’hem viscut directament algunes de les conseqüències (a la pública, vull dir; ja sabeu que els negocis privats centren ara mateix la seva atenció en fer front a la crisi econòmica). L’asunto semblava agafar un camí difícil per a una “llei” que havia de ser “de país”. Mestres mobilitzats, mares (i fins i tot alguns pares) emprenyats, partits que feien el ronso… I, ves per on, els mai prou reconeguts polítics catalans han trobat la fórmula per a resoldre el malestar que l’aprovació definitiva de la llei hauria pogut generar. I sobretot de les seves conseqüències immediates, que al cap i a la fi és el que a qualsevol polític com cal interessa. I ho han fet a lo gran i sense amagar-se’n. L’han aprovat, han fet les rodes de premsa, han emès els corresponents comunicats i s’han fet les fotos l’últim dia del mes de juny… just quan tenen tot l’ensenyament públic fora de les aules, els pares desesperats intentant col•locar els nens i nenes en les activitats lúdico-recreatives que puguin trobar (i pagar), i tothom esperant ja les vacances. D’aquesta manera s’han assegurat el tipus d’impacte que volien: sortir als diaris i a les teles i centrar el debat en si els que manen han votat junts o no. I… qui dia passa any empeny, que al setembre tothom estarà molt estressat amb l’inici de curs i ja veurem el que fem… Tot i que no és una estratègia especialment innovadora, no deixa mai de sorprendre’m pel que significa.  Per a què perdre el temps discutint i pactant amb mestres i pares una cosa que ja han decidit i pactat els “legítims representants de la ciutadania”? Ells són els dipositaris de la “voluntat popular” i com a tals tenen el dret i el deure de decidir quin és “el bé comú”. Només faltaria! I si no hi estem d’acord, en la definició que en facin, ja sabem: cada 4 anys a votar a qualsevol partit polític… que de forma invariable tindrà en el seu programa electoral “millorar la qualitat de l’ensenyament”, sigui el que sigui el que això vulgui dir!!! Fa temps que tenim mostres que els polítics de tots els colors tenen dificultats per a entendre que el vot no és un xec en blanc que els autoritza a fer el que els sembli, sense tenir en compte a ningú més que ells mateixos, i que en tot cas ja ho trobarem d’aquí 4 anys. Però em sembla magnífica la categoria que (un cop més) mostra aquesta classe política que ens governa i que sembla disposada a superar-se permanentment en el camí de l’excel•lència.  Sí, conseller!!