Tinc la sensació que el nou model millora el que hi havia.
Tinc la sensació que no està tot dit.
Tinc la sensació que no hi és tot el que hi havia d’estar.
Tinc la sensació que fa temps que estava dat i beneit.
Tinc la sensació que m’aixequen la camisa.
Tinc la sensació que rebrem per totes bandes.
Tinc la sensació que tard o d’hora hi tornarem.
Tinc la sensació que aquesta pel·lícula ja l’he vist.
Buff…
Un corrillu de 5 individus convenientment seleccionats, adequadament entrenats i perfectament equipats amb casc, porra, escut, armilla i d’altres elements protectors estomacant un parell de persones amb mocadors i pancarta arrupides al terra de la Gran Via és per als responsables polítics de l’assunto una actuació policial “correcta y proporcionada”. Sempre hem sabut que això de les proporcions depèn de a quina banda estiguis. Però mirem-ho en positiu: l’evidència d’uns fets que es repeteixen una vegada i una altra ens allibera finalment d’aquella idea mítica que alguns (jo entre ells, ho reconec) vam tenir en algun moment. Ja sabeu, la de creure que els “nostres” policies no agredirien, maltractarien ni humiliarien. Que el cos de policia autonòmica seria intel·ligent i culte i estaria preparat per a resoldre conflictes i situacions de tensió sense usar la violència indiscriminada. Que no hi hauria marge d’impunitat i els abusos es pagarien. I amb ingenuitat creiem que tot això aniria així només perquè els agents “serien catalans” i el cos estaria creat i dirigit per “polítics catalans”. I tothom sap i està universalment reconegut que els catalans (ciutadans, policies i polítics) som d’una fusta diferent a la dels (ciutadans, policies i polítics) espanyols. Que on allà abunda la mala educació, la intolerància i la ignorància, aquí regna el respecte, la tolerància i la cultura. Així que res millor que una mica de xarop de bastó per a entendre les coses en la seva correcta dimensió. A veure si finalment se’ns abaixen els fums, se’ns passa aquest complex de superioritat moral i afrontem d’una vegada la realitat… I la realitat és que la policia és el que és, el mitjà pel qual els poders de l’estat exerceixen el monopoli de la violència. I que per definició l’exercici de la violència mai serà educat, respectuós i dialogant, ni que sigui “en català”. I, sobretot, que som absolutament igual que els nostres veïns de ponent (una obvietat, per altra banda). Haurem d’acceptar-ho i encaixar la dosi de desil.lusió i decepció que aquesta igualtat comporta. Una adequada anàlisi de la realitat és el pas necessari per a començar a canviar les coses.
Més enllà d’aquesta constatació, manifesto l’admiració que em generen uns estudiants que no es deixen intimidar per la violència (”legal”, segur) que l’estat llança sobre ells. I que pensen seguir lluitant pel model d’universitat que volen. Perquè, a diferència del que Manuel Castells afirmava en la seva reflexió sobre les universitats, jo sóc dels que penso que han de participar activament en la presa de decisons. Els estudiants formen part de la Universitat. Són la Universitat. Aquest model de Despotisme il.lustrat del “Tot per als estudiants però sense els estudiants” que vol imposar-se ara és no només profundament injust, sinó socialment perillòs. Perquè com a societat, no podem deixar que aquesta institució la dirigeixi una él.lit. Si els estudiants tenen edat per anar a la presó i tenen edat per participar en la elecció del govern del país, per què no haurien de tenir dret a participar en l’elecció de qui governarà la institució de la que forman part i de la que en depén bona part del seu futur? Quan els polítics, que són els bons (=dialogants, tolerants, oberts…), actúen com els dolents (=radicals, violents, intolerants…) ha arribat l’hora de començar a canviar-los.
Els mateixos que fa pocs anys ens anunciaven eufòrics davant dels micròfons allò de “mans netes” a la Generalitat, amb l’amenaça implícita a la resta de la classe política de la fi dels xanxullos amb els que s’autoobsequien permanentment, sembla que ja comparteixen amb els col·legues de feina la coneguda afirmació: La famiglia è la cosa più importante (i els amics i coneguts i saludats…caldria afegir-hi)
Vist tot el que al llarg del temps hem tingut l’oportunitat de veure, ja no sorprèn aquesta voluntat de fer una convenient redistribució dels beneficis de la seva (temporal) condició entre els afins. El que a mi no deixa d’al·lucinar-me és que allò que quan no són al poder condemnim com un fet reprovable i objecte de denuncia pública, de cop hi volta es converteixi no només en normal sinó –i això és el que trobo més greu- que ho considerin com absolutament legítim. Perquè quan algú fa una cosa que entén que no és correcte tracta d’ocultar-la o, al ser descobert, intenta reparar les conseqüències i evita tornar-ho a fer. Però aquest, òbviament, no és el cas. Perquè ni se n’avergonyeixen, ni es fan enrere, ni tan sols tracten de dissimular-ho. Simplement, com va dir el mateix vice-president en una entrevista poc després del “mans netes” i arran del seu primer nomenament familiar conegut, qui millor que un germà (o amic o conegut o saludat, afegeixo jo) per a un càrrec de confiança?. O sigui, que ni examen de conciencia, ni acto de contricción, ni propósito de emmienda. I és clar, així no pot haver-hi perdón de los pecados… Sí, vice-president…
Carai! “Esperit del 20 de juliol”, “Un abans i un després”… Llegint la notícia m’he quedat de pasta de moniato. Hauré de començar a prestar atenció a aquests festivals, no sigui que a més d’escenificar amb tota la parafernàlia habitual la lleialtat inquebrantable al “projecte” (així, en general) i la unitat de destí en l’universal (del partit que toqui), hi passin coses que afectin els mortals. M’hauré d’esforçar, és clar, ja que estic diagnosticat d’incapacitat genètica per a que aquests discursos em provoquin cap reacció ni endocrina ni exocrina: em semblen estrictament adreçats al consum intern (respondre possibles suspicàcies) i dels mitjans de comunicació (aconseguir-hi un espai). Perquè… què significa lo de “Te queremos [...] pero queremos más a Cataluña y a los catalanes”? o “Quien bien te quiere te hará sufrir”? A mi, quan sento aquestes declaracions d’amor, m’agafen ganes de sortir corrents: millor que no m’estimin tant!!!. D’aixonses…Sí, president.
PD: M’ha entrat un dubte en el que potser podeu ajudar-me… Exactament, què vol dir “Fer de president”?
Ja hi ha respectats columnistes que arrel del discurs d’en Montilla ahir al XIè Congrès del PSC diuen que ha nascut l’esperit del 20 de Juliol, que hi haurà un abans i un després. ja ho veurem. El que si puc dir és que escoltant els fragments a la ràdio del cotxe aquest matí he pensat que, per fi, el president ha fet de President.
P.S.: davant els rumors que dèien que als actes de l’Ajuntament de Barcelona es serveix champagne francès en comptes de cava català, les meves fonts em comenten que l’Ajuntament sempre ofereix cava català i que, segurament, l’origen d’aquesta confusió es deu a un acte que es va dur a terme en el marc de la fira Bread and Butter. Un dels patrocinadors era una el·laborador de champagne que va regalar la beguda per la cel·lebració de l’acte.
